9/30/2025
Des del mateix inici de la regulació del procediment concursal de segona oportunitat, previst per les persones físiques que no poden afrontar el pagament dels seus deutes, la voluntat (gairebé obsessió) del legislador per excloure’n els crèdits públics ha estat paral·lela a la determinació dels jutges i tribunals de justícia per deixar aquesta exclusió sense efecte.
Traduït: mentre les successives lleis concursals busquen que el deutor insolvent es pugui alliberar de tots els seus deutes excepte els que tinguin amb creditors i administracions públiques (per exemple, Agència Tributària o Seguretat Social, etc) els jutges defensen l’exoneració de tots els deutes per igual.
Així, si consultem els antecedents més remots, veiem com la prohibició d’exonerar crèdits públics recollida a l’article 178.bis de la derogada Llei Concursal del 2003 era neutralitzada pel Tribunal Suprem, la sentència del 2 de juliol del 2019 del qual (posteriorment ratificada per aquest tribunal mitjançant un acte del 20 de setembre del 2023) admetia la inclusió dels crèdits públics als plans de pagament, argumentant que el contrari suposaria perjudicar greument la finalitat perseguida per la segona oportunitat, ja que, en els casos en què el deutor insolvent tingués crèdits públics d’elevada quantia, seguiria endeutat indefinidament sense poder refer la seva vida econòmica.
El capítol segon arriba amb el Reial Decret Legislatiu 1/2020, mitjançant el qual s’aprova el Text Refós de la Llei Concursal, ja que recollia de nou (articles 491.1 i 497.2) la mateixa prohibició, que una vegada més era tombada pels tribunals (molt clarificadora és, en aquest sentit, la recent Sentència 450/2025, dictada pel Ple del Tribunal Suprem, el 20 de març del 2025), en aquest cas per una qüestió purament competencial: a l’excloure els crèdits públics de la segona oportunitat, l’Executiu incorria en una extralimitació de les seves funcions, consistents únicament en refondre textos legals ja existents, quedant fora del seu marge d’actuació l’establiment de noves disposicions restrictives que no estiguessin recollides prèviament a les normes refoses.
I així és com arribem al moment actual, en el qual la Llei 16/2022 introdueix al Text Refós de la Llei Concursal modificacions de gran importància, entre les quals hi ha, com no podia ser d’altra manera, una limitació a l’exoneració dels crèdits públics en els processos de segona oportunitat. Concretament, el nou article 489.1.5e estableix que, dels deutes amb les administracions públiques, només es podrà exonerar un màxim de 10.000 euros (els 5.000 primers euros s’extingeixen totalment; i des d’aquest import, només es condona el 50 per cent del deute, amb un màxim de 10.000 euros).
Com que aquesta vegada la norma sí que té rang de Llei, el legislador, subestimant la perseverança dels jutges, devia donar per tancat l’assumpte, prometent-se un període de pau i tranquil·litat.
Res més lluny de la realitat. Com que la normativa espanyola deriva de la transposició d’una norma de rang comunitari (la Directiva 2019/1023), on no s’estableix cap restricció pels crèdits públics, els Jutjats del Mercantil nº1 d’Alacant i nº10 de Barcelona van decidir plantejar dues qüestions prejudicials davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, demanant-li que es pronunciés sobre si aquest límit de 10.000 euros pels crèdits públics era contrari a la Directiva europea. La Resolució del TJUE, dictada el 17 de novembre del 2024, va resoldre, amb certa ambigüitat, que res impedia als diferents Estats establir restriccions no recollides a la directiva, sempre que fossin “proporcionals” i “justificades”.
Lluny de suposar un fre pels jutges i tribunals espanyols, aquesta Sentència ha propiciat una sèrie de resolucions per part dels Jutjats del mercantil d’Alacant i Madrid (nº 333/2025 del 13 de maig del 2025, i nº 394/2025 del 20 de maig del 2025, ambdues del Jutjat nº1 del Mercantil d’Alacant; i nº 708/2025 del 26 de maig del 2025 del Jutjat nº19 de Madrid), que coincideixen en decretar la plena exoneració dels crèdits públics, emparant-se en la resolució del TJUE.
Aquestes resolucions bàsicament defensen que la limitació dels 10.000 euros és nul·la per dos motius:
- La inexistència d’una justificació adequada que fonamenti l’excepcionalitat dels crèdits públics. Assenyalen, en aquest sentit, que la norma es limita a reproduir una fórmula estereotipada, basada en una “societat justa i solidària, assentada en un estat de Dret”, que, tal i com assenyala alguna de les resolucions citades, valdria tant per defensar l’existència de la limitació com la necessitat de suprimir-la.
- La manca de proporcionalitat. Es tracta d’una limitació establerta amb caràcter general que impedeix una exoneració plena de deutes del deutor de bona fe.
Si bé és cert que només el Tribunal Suprem pot, a través de la seva jurisprudència, establir un criteri definitiu i vinculant que suprimeixi aquesta limitació als crèdits públics, veiem amb creixent optimisme (no exempt de prudència) com es comença a entreveure un camí directe cap a la plena exoneració dels crèdits públics.
Traduït: Si ets insolvent i deus quantitats importants a una administració pública, has de saber que, en el moment en el qual es publiquen aquestes línies:
- Segueix essent vigent el límit màxim legal d’exoneració dels 10.000 euros pels crèdits públics.
- Cada vegada més Jutjats decideixen no aplicar aquest límit i decretar la plena exoneració dels crèdits, amb independència de si són públics o privats.
- Fins que el Tribunal Suprem no es pronunciï, no sabrem definitivament si el límit als crèdits públics és aplicable o no (tot i que, a la vista de l’espectacular divorci entre el legislador i el poder judicial, no sembla massa temerari esperar que, com en totes les anteriors ocasions, sigui favorable a la plena exoneració).
Des de TAX podem analitzar el teu cas, i a partir de la situació exposada, assessorar-te segons el que més convingui als teus interessos.
Javier López
Advocat de TAX Legal
jlopez@tax.es