Mínim per discapacitat a l’IRPF

El Tribunal Suprem estableix que avala l’aplicació del mínim per discapacitat en l’IRPF d’una contribuent que va obtenir el reconeixement d’una minusvalidesa del 77% amb posterioritat als exercicis impositius en què va aplicar aquesta reducció. Amb aquesta sentència el Tribunal permet aplicar el mínim per discapacitat en l’IRPF als contribuents que l’acreditin mitjançant certificats o altres mitjans i el no reconeixement del mínim, vulnera el principi de capacitat econòmica si procedeix la seva aplicació. 


El TS rebutja la posició de la AEAT que, sobre la base del Reglament de l’IRPF, mantenia que el grau de discapacitat només es podia acreditar a través dels certificats o resolucions expedits per l’IMSERSO o per l’òrgan competent de la Comunitats Autònomes. 


Quines proves va aportar la demandant?
La sentència recorreguda ja va estimar que és possible aplicar la reducció en exercicis anteriors al reconeixement de la condició legal de la discapacitat sempre que es provi que a la data de la meritació concorrien les circumstàncies que van determinar la posterior declaració de discapacitat. La demandant, a més de la resolució que li va reconèixer una situació de minusvalidesa del 77%, aporta una sèrie d’informes mèdics que deixen constància que en els exercicis en els quals va aplicar el benefici fiscal presentava les mateixes patologies i deficiències que van permetre, anys després, la declaració de minusvalidesa. A més, aporta els contractes laborals de la persona contractada per a ajudar-la en les seves necessitats bàsiques i quotidianes. En aquests casos va considerar la Sala que els certificats de reconeixement del grau de minusvalidesa no són constitutius sinó declaratius. 

Resolució del Tribunal Suprem
El Tribunal Suprem, considera que aquests certificats o resolucions constitueixen la via més segura i eficient als efectes de demostrar la discapacitat i la seva graduació, però no l’única, interpretant que qui els obtingui estarà ja alliberat de qualsevol altra demostració addicional, si bé no cal excloure’n l’acreditació de la discapacitat a través d’altres mitjans de prova. 

Pel Tribunal Suprem, la tesis de l’Administració Tributària comportaria una evident restricció del dret fonamental – que concerneix a tots -  a utilitzar els mitjans de prova pertinents, amb relació a una realitat, com la discapacitat, que l’Administració està obligada a protegir i garantir a través d’un decidit compromís. 

En les específiques circumstàncies del cas, la Secció de tributari retreu a la AEAT que no valorés els documents aportats per la contribuent - informes mèdics – recordant que, segons la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, resulta exigible una ponderació dels drets de les persones amb discapacitat, així com el respecte a l’especificitat fàctica d’aquestes situacions.  

En aquest sentit, indica que no és possible defugir que correspon a la AEAT, com a Administració pública que és, un paper actiu – podríem dir militant – en la defensa i protecció de les persones amb discapacitat. 

A més, entén el Tribunal Suprem que el no reconeixement del mínim per discapacitat, destinat a satisfer les necessitats bàsiques personals i familiars del contribuent, vulnera el principi de capacitat econòmica, si es demostra com en el cas enjudiciat, la real situació de discapacitat, ja que la contribuent va presentar una sèrie d’informes mèdics que deixaven constància que presentava les mateixes patologies i deficiències que van permetre anys després la declaració de la minusvalidesa. 

Plan de recuperación, transformación y resiliencia
  Top