Aquest últim any 2020 ha estat un any que ha posat cap per avall gran part dels principis en què es basaven les nostres llibertats personals, relacions socials, laborals i
econòmiques. L'aparició d'una pandèmia sense precedents ha qüestionat la societat íntegrament.
Els efectes sobre la societat i l'economia han estat catastròfics. En un primer moment, es va pensar que, amb una actuació decidida, els efectes sobre l'economia i sobre les persones seria limitat i una recuperació en forma de V seria imminent.
No obstant això, després d'un període de confinament total els mesos de març, abril i maig de l'any anterior, es va passar a una desescalada als mesos d'estiu.
Posteriorment, i vistes les conseqüències, es va tornar a limitar la mobilitat per a evitar un nou col·lapse sanitari que deixa l'economia en estat crític, ja que no havien
pogut recuperar-se encara dels efectes de la primera aturada de l'activitat.
Les xifres finals no deixen lloc a dubtes: reducció del turisme un 85%. Incidència directa en sectors de transport, comerç, hostaleria, restauració, etc. Tot això, en un
país en què aquest sector té un pes d'aproximadament un 15% sobre el total de l'economia. Caigudes del PIB del 12% a finals d'any. Descensos de vendes del sector
automobilístic un 35%. Dèficit que arribarà a xifres del 20 al 25% del PIB.
Davant d’aquesta situació, es requereix un lideratge clar i contundent per part de les administracions. S'ha donat aquest lideratge? Vegem-ho.
En un primer moment, s'opta per posar a disposició de l'economia 75.000 milions d'euros via crèdits ICO amb garantia de l'Estat. La finalitat era incrementar la
liquiditat del sistema per a garantir-ne la supervivència. No obstant això, es van deixar en mans del sistema financer. Això va donar lloc al fet que moltes entitats
canviessin deute existent fins al moment amb un nivell de garantia concret per renovacions de línies de crèdit amb garantia estatal. Per tant, no es va donar un
increment en la liquiditat.
Les administracions disposen una sèrie d'ajudes als autònoms i petites empreses que són insuficients. Si comparem les mesures adoptades a Espanya amb altres
països com Alemanya (ajudes directes del 75% del total dels costos) ens adonarem de la diferència. No sembla, per tant, que n’hi hagi prou amb aquestes ajudes. En
conseqüència, les previsions de recuperació són molt diferents en funció del país que es tracti.
Paral·lelament, la Comunitat Europea posa a disposició dels seus membres un pla d'ajudes. 750.000 milions d'euros repartits entre ajudes directes i crèdits als països
membres. Aquestes ajudes estan condicionades a uns requisits estrictes per a evitar situacions viscudes en el passat. Les ajudes van vinculades a projectes de
digitalització, economia circular, eficiència energètica, millora de productivitat, etc. No obstant això, els sectors més afectats, com el turisme o la restauració, el que
necessiten són fons per a sobreviure, no per a canviar el seu model econòmic.
La recent aprovació dels pressupostos marca una tendència de major despesa pública, però acompanyada d'un increment de la pressió fiscal. No
sembla que sigui la millor solució per a redreçar l'economia productiva.
Per tot això, no sembla que hi hagi hagut el lideratge que requeria la situació.
Existeixen però una sèrie d'indicadors que ens han de portar a l'optimisme: el sector industrial i el sector de la construcció resisteixen més bé del que era previsible. Hi ha una gran capacitat d'adaptació dels treballadors, amb noves modalitats ─teletreball─. Així també, hi ha un increment de l'estalvi en part de la població.
L'aparició de les vacunes apunta una solució. És probable que una vegada el sector sanitari s'estabilitzi es produeixi un repunt molt important de l'economia
espanyola. Esperem que n’hi hagi prou i no sigui massa tard.
Alfonso Porro
aporro@tax.es
Soci-Director de TAX Barcelona Passeig de Gràcia