Nova doctrina del Tribunal Suprem que estableix que no n’hi ha prou amb el fet que l’Administració multipliqui el valor cadastral per coeficients com a mètode de comprovació del valor real d’immobles a efectes fiscals. 

Fins fa ben poc temps, era pràctica habitual que l’Administració, a l’hora de realitzar comprovacions sobre el valor real d’immobles a efectes fiscals (impost sobre transmissions patrimonials, impost de successions i donacions...), utilitzés el mecanisme previst a la Llei general tributària (Art. 57.1.b) que consisteix a agafar com a referència els valors cadastrals multiplicats per índexs o coeficients predeterminats, normalment establerts per a cada població. 

Doncs bé, la Sala III del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, en la seva recent sentència de data 23-05-2018, ha establert que aquest mecanisme no és idoni ni adequat, en ser massa genèric i per la seva manca de relació amb el bé concret (situació geogràfica, estat de conservació, antiguitat, etc). 

Aquesta sentència té origen en un recurs de la Junta de Castella-La Manxa que pretenia elevar el valor declarat pels contribuents, per tal de liquidar l’impost de transmissions patrimonials, dels habitatges que van adquirir l’any 2012. Els ciutadans van declarar a l’impost de transmissions patrimonials el preu declarat a l’escriptura de la compra, però la Conselleria d’Hisenda en va elevar el valor aplicant la comprovació assenyalada a l’article 57.1.b de la Llei general tributària, és a dir, multiplicant el valor cadastral pel coeficient del municipi establert en una ordre de la Comunitat autònoma, de manera que els apujava l’import de l’impost. El TSJ de Castella-La Manxa, en sentència ara confirmada pel Suprem, va donar la raó als contribuents en contra de la Hisenda autonòmica. 

Arran del supòsit present, el Suprem estableix com a doctrina que “el mètode de comprovació consistent en l’estimació per referència a valors cadastrals, multiplicats per índexs o coeficients (article 57.1.b) de la Llei general tributària no és idoni, per la seva generalitat i manca de relació amb el bé concret de l’estimació del qual es tracta, per a la valoració de béns immobles en aquells impostos on la base imposable ve determinada legalment pel seu valor real, excepte que aquest mètode es complementi amb la realització d’una activitat estrictament comprovadora directament relacionada amb l’immoble singular que se sotmeti a valoració”.  

L’Alt Tribunal afegeix que “l’aplicació d’aquest mètode de comprovació no dota  l’Administració d’una presumpció reforçada de veracitat i encert dels valors inclosos als coeficients, així com que “l’aplicació d’aquest mètode per a rectificar el valor declarat pel contribuent exigeix que l’Administració expressi motivadament les raons per les quals, segons el seu judici, aquest valor declarat no es correspon amb el valor real, sense que sigui suficient per a justificar l’inici de la comprovació la simple discordança amb els valors o coeficients generals publicats pels quals es multiplica el valor cadastral”.  

I, a més, deixa clar que la càrrega de la prova correspon a l’Administració, a banda d’establir que l’interessat no està legalment obligat a acreditar que el valor que figura a la declaració o autoliquidació de l’impost coincideix amb el valor real, de manera que és l’Administració qui ha de provar aquesta falta de coincidència

El Suprem aprofita per confirmar la seva jurisprudència en el sentit que la taxació pericial contradictòria no és una càrrega de l’interessat per desvirtuar les conclusions de l’acte de liquidació en què s’apliquen els esmentats coeficients sobre el valor cadastral, sinó que la seva utilització és merament potestativa. Així, per oposar-se a la valoració del bé derivada de la comprovació de l’Administració basada en el mitjà que consisteix en els valors cadastrals multiplicats per índexs o coeficients, l’interessat es pot valer de qualsevol mitjà admissible en dret, tot i que caldrà tenir en compte allò establert sobre la càrrega de la prova que recau en l’Administració

En conclusió, a partir d’ara, queda més clar ─si és possible─ que és l’Administració qui ha de provar la manca de coincidència entre el valor declarat pel contribuent i el valor real de l’immoble i, a més, per poder discutir aquesta falta de coincidència, l’Administració haurà de justificar els motius pels quals ─segons el seu judici─ el valor declarat no es correspon amb el real, i no serà suficient el resultat del simple càlcul d’agafar com a referència el valor cadastral multiplicat pel coeficient del municipi contret, sinó que s’haurà de realitzar una valoració més rigorosa i que tingui en consideració especialment les característiques del bé immoble que s’avalua. 

© Tax 2018 - Tots els drets reservats

Tax
En què podem ajudar-te?