És habitual que, com a conseqüència d’una acceptació d’herència, de l’adquisició d’un habitatge per una parella, o per qualsevol altra causa, la titularitat d’un bé immoble sigui propietat de diversos titulars en condomini.

Malauradament, amb el pas dels anys, aquesta situació pot generar problemes, ja sigui, per exemple, perquè els cotitulars hereditaris no es posen d’acord en quin destí donar a la finca, o bé perquè els cònjuges s’han divorciat. Per a solucionar aquesta situació, hom pot optar per la dissolució de condomini, operació en què un dels cotitulars es queda el 100% de l’immoble i compensa l’altre per la part que n’adquireix.

Doncs bé: històricament, davant la cotitularitat d’un immoble que per les seves característiques fos indivisible (per exemple, un habitatge, un pàrquing, etc.), quan es realitzava la dissolució de condomini per tal que passés a ser d’un únic titular, el cotitular que s’adjudicava el 100% de la finca havia de tributar per l’impost en la modalitat d’actes jurídics documentats (1’5%), prenent com a base imposable el valor de la totalitat del bé. Aquesta tributació era totalment il·lògica i injusta, ja que el titular que s’adjudicava el bé, en comptes de tributar per la meitat que adquiria, tributava per el valor total del bé, quan una part (sovint, la meitat) ja era seva.

Per sort, ara aquesta situació ha canviat, arran d’un seguit de sentències del Tribunal Suprem, que ha fet rectificar el criteri que tenia fins ara la Direcció General de Tributs del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya.

L’origen del nou criteri el marca la Sentència del Tribunal Suprem nº 1484, de 9 d’octubre de 2018, que resol un recurs de cassació per fixar doctrina i que estableix que les dissolucions de condomini amb adjudicació a un dels comuners d’un bé indivisible serà objecte de gravamen sota la modalitat d’actes jurídics documentats (sempre que es documenti la dissolució en escriptura notarial) i determina que la base imposable serà la part adquirida ex novo en el referit immoble. És a dir, per exemple, si dos comuners son cotitulars per meitats indivises de la finca de la qual realitzen la dissolució de condomini, el comuner que s’adjudica l’immoble ─òbviament, compensant l’altra part─ només tributaria pel 50% que s’adjudica, ja que l’altre 50% ja és de la seva propietat.

El Tribunal Suprem ha reiterat aquest criteri jurisprudencial en altres sentències com la STS nº 344/2019, de 14 de març; la STS nº 377/2019, de 20 de març; la STS nº 381/2019, de 20 de març i la STS nº 382/2019, de 20 de març.

Davant aquesta doctrina del Tribunal Suprem, la Direcció General de Tributs del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya ha canviat el criteri, mantingut fins a la data, de considerar que la base imposable en qualsevol dissolució de condomini era el valor la totalitat del bé. La primera mostra d’això es pot observar en la consulta vinculant nº 135/2019 de 15 de maig d’enguany, on precisament es reconeix el canvi de criteri d’acord amb la nova doctrina del Tribunal Suprem, i que estableix expressament que “la base imposable de la modalitat d’actes jurídics documentats, en els supòsits de dissolució de comunitat, està formada pel valor de la part del bé que s’adquireix ex novo i no per la seva totalitat”.

Ara, caldrà esperar a veure com resolen les oficines liquidadores de la Generalitat les eventuals sol·licituds d’ingressos indeguts que es presentin per recuperar el que es va pagar en excés per les dissolucions de condomini liquidades segons l’anterior criteri en què s’havia pres en consideració el valor total del bé.

© Tax 2019 - Tots els drets reservats

Tax
En què podem ajudar-te?