Fins el passat dia 16 de juliol del 2020, segons la Jurisprudència fixada pel Tribunal Suprem, quan una clàusula d’un préstec hipotecari que imposava totes les despeses al prestatari era declarada nul·la judicialment s’havien d’assumir aquestes despeses entre prestamista i prestatari al 50%, excepte la factura del Registre de la Propietat, que s’havia de sufragar íntegrament per l’entitat Bancària.


Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem realitzava una “moderació” perquè les despeses derivades de l’escriptura del préstec hipotecari que, inicialment, s’assumien íntegrament pel prestatari o client en virtut d’una clàusula imposada per l’entitat bancària al consumidor, passaven a repartir-se entre prestamista i prestatari.


Una vegada arribat l’assumpte al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a través de dos qüestions prejudicials plantejades pels Jutjats de Primera Instància número 17 de Palma de Mallorca en procediment contra Caixabank i el número 6 de Ceuta contra BBVA, el TJUE es va pronunciar mitjançant la seva sentència de data 16 de juliol del 2020, establint que les quantitats pagades en concepte de despeses d’hipoteca per aplicació d’una clàusula abusiva, han de ser íntegrament tornades al consumidor (prestatari). El TJUE ha fixat aquest criteri perquè considera que si es declara nul·la la clàusula abusiva que atribueix o carrega al client amb el pagament de totes les despeses de formalització d’una hipoteca, el Dret comunitari s’oposa a què el jutge nacional (Tribunal Suprem)negui al consumidor la devolució de totes les quantitats pagades en virtut d’aquesta clàusula abusiva que, en tant que nul·la, s’hauria de considerar que mai ha existit i, per conseqüent, no aplicable al consumidor.

No obstant això, també estableix el TJUE que l’única excepció a la devolució de totes les quantitats pagades en virtut de la clàusula nul·la és que una disposició de Dret Nacional imposi al consumidor que ha d’abonar alguna d’aquestes despeses hipotecàries. Aquest és el cas de l’Impost d’Actes jurídics Documentats (AJD) aplicable a les escriptures de préstec hipotecari, que la Llei nacional espanyola fixava que qui havia d’abonar aquest impost era el prestatari o consumidor.
Hem de recordar que a dia d’avui, arran de l’aprovació del Reial Decret Llei 17/2018 del passat 8 de novembre del 2018, qui ha d’assumir l’Impost de AJD en els préstecs hipotecaris és l’entitat bancària.

Precisament, aquest Impost que pot variar segons la Comunitat Autònoma on es formalitza el préstec (entre 0,5% i 1,5%), és l’import més elevat que havien d’abonar els clients o consumidors quan formalitzaven una hipoteca, fet que comporta a la pràctica que “només” es puguin recuperar les següents despeses: Notari, Gestoria, Registre de la Propietat i, en alguns casos, la comissió d’obertura.
Per això, aquesta Sentència europea ha suposat un impacte limitat a nivell financer de les entitats bancàries, per la tranquil·litat que l’Impost de AJD queda fora de qualsevol dubte i sense qüestió, després que el Tribunal Suprem l’atribuís als clients.

© Tax 2020 - Tots els drets reservats

{-- !! FnxSocial::whatsappchat('608 741 883') !! --}